Sacha Baron Cohen torna amb "El Dictador", una crítica disfressada de comèdia

Sacha Baron Cohen (escriptor, actor i director) és l'autor del recent estrenat film El Dictador, una comèdia amb una forta crítica cap als governs de caire dictadorial encara existents, després de l'èxit obtingut amb la seva última pel·lícula Borat

L'Almirant General Aladdin és el dictador d'un país àrab fictici anomenat Wadiya, que es veu obligat per la Organització de les Nacions Unides a declarar un Estat Democràtic i abandonar el poder. Abans de fer-ho, però, el seu primer oficial provoca un cop d'estat i Aladdin es veu obligat a exiliar-se als Estats Units, tot intentant recuperar el poder que li ha estat arrebatat. 

Com ja feu Sacha Baron Cohen a Borat, aquesta comèdia va carregada d'un humor barroer, amb bromes de caire, fins i tot, racista en alguns casos que no deixa de sorprendre l'espectador. Lluny de ser únicament una crítica directa cap als governs d'estats que encara gaudeixen d'un règim totalment dictatorial, també té uns clars tocs d'atenció cap a estats amb democràcies pressumptament consolidades com són els Estats Units, posant en dubte si els ciutadants dels països de l'anomenat Primer Món realment gaudeixen de tots els drets civils que els pertocarien, a més de qüestionar l'existència de la llibertat d'expressió i d'informació dels mateixos.   

Abans inclús de començar el film, Cohen afegeix l'enunciat "Aquest film és en memòria de..." i una fotografia del difunt Kim Jong Il, el que fou el cap d'estat de Corea del Nord. Hi ha, també, nombroses referències a personatges reals com són el derrocat dictador de Líbia Muamar Al Gadafi i també a Osama Bin Laden, el qual assegura Aladdin que és viu i que s'allotja a casa seva.

Amb tot, El Dictador és un film totalment recomanable no només per a passar una bona estona, sinó també per veure la mordaç crítica en clau d'humor que realitza Sacha Baron Cohen que, de ben segur, no agradarà a tothom. 

Els Amics de les Arts enceten la nova gira Espècies per Catalogar

El passat 27 de juliol el grup català va tocar a la sala Privat de Mataró durant la festa major de les Santes, en un dels primers concerts de la gira per presentar el seu nou àlbum Espècies per Catalogar

Gràcies al seu recent èxit amb l’àlbum Bed and Breakfast, posat a la venda durant el 2010 i la gira per la presentació d’aquest durant tot el 2011, Els Amics de les Arts s’ha consagrat ja com un dels grups catalans més coneguts arreu del país. La sala Privat de Mataró, tot i ser normalment una discoteca els caps de setmana, també acull ocasionalment concerts per a un nombre més aviat limitat de gent. Tot i que el públic no fos multitudinari, sí que es va mostrar molt entusiasmat amb el concert. Els membres del grup, Daniel Alegret (al piano), Joan Enric Barceló (a la guitarra acústica), Eduard Costa (al xilòfon) i Ferran Piquè (a la guitarra elèctrica) a més de tocar també canten (tots alhora) amb un estil prou característic que es troba entre el pop i el que ara s’anomena música indie, tot plegat amb lletres en català.

Una de les grans fites que han aconseguit Els Amics és que, a més d’oferir un excel·lent repertori de cançons amb un molt bon so en directe, també interactuent amb el públic i saben com fer que la gent s’ho passi bé. Així, precedint el single L’Home que dobla enBruce Willis vàren posar una grabació d’una trucada telefònica, sense previ avís. El públic romania expectant, mentre els mormuris dels espectadors començàven a crèixer. A la trucada s’hi endevinava la veu d’un dels músics, en Ferran, que explicava al seu interlocutor que li havien dedicat una cançó, i que si podria fer el favor de dir la frase que se li atribuïa a la lletra de la música. L’home, que diu que està molt content que li hàgin dedicat una cançó, amb molt de gust recita “Nena, ara ja som més que amics?”, la frase que representa que diu l’home que dobla Bruce Willis. Així, el públic, platòric, comença a aplaudir, ara content després d’haver sentit l’home que dobla en Bruce Willis, el de veritat.

A cada concert dels amics hi ha temps per un ràpid però molt agraït monòleg. En la pasada gira, la de Bed and Breakfast, els músics explicaven com era per a ells una nit de festa. Enguany, el monòleg explicava les aventures del baixista, Pol Cruells, que de ben petit es va enamorar i feia poc que se’n havia anat a viure amb la parella. Val a dir que moltes de les cançons del nou àlbum, molt més madur que l’anterior, parlen d’amors i desamors des d’un punt de vista còmic, i com a fet novedós de l’experiència de la paternitat. Per a concloure el concert, no hi vàren faltar les cançons de gires anteriors, com Jean Luc i  l’Home que treballa fent de gos, els singles que més va corejar el públic i que, sens dubte, els van deixar un bon sabor de boca.